L’escenari actual del mercat de lloguer és força desafiador. La tensió continua en aquest mercat ha conduït a una elevació de preus sense precedents, especialment en les grans ciutats. Aquesta realitat ha impulsat l’aparició de diverses estratègies, algunes d’elles fraudulentes, per accedir a una vivenda. En aquest article, explorarem una d’aquestes estratègies: el sublloguer.

Es dóna una situació creixent on una persona lloga un apartament sencer però decideix subllogar les habitacions que no utilitza. Això, conegut com a subarrendament, és particularment popular entre els joves i estudiants. Però, és legal aquesta pràctica?

La qüestió amb el sublloguer no és tant sobre la seva legalitat, sinó sobre l’aprovació del propietari. Aquesta forma d’arrendament és legal, però si no es compta amb l’autorització del propietari, es pot entrar en un terreny de terminació del contracte.

Si es permet el sublloguer, ha de ser formalitzat per escrit, establint així dos contractes diferents: un amb el propietari de l’habitatge i un altre amb el subinquilí a qui se li ha cedit una habitació.

A més, és important saber que la durada del contracte de subarrendament està vinculada a la durada del contracte principal. Respecte a la renda que se li cobra al subinquilí, mai ha de ser superior a la quantitat que el propietari rep de l’arrendatari inicial.

En quant al nombre de persones a qui es pot subllogar, aquest nombre no ha de superar el que està especificat en la cèdula d’habitabilitat de l’habitatge.

La Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) també preveu el subarrendament d’una casa completa durant una temporada. Per exemple, un arrendatari que sublloga l’apartament durant els mesos d’estiu, sempre amb l’aprovació del propietari o propietaris.

El subarrendament és diferent del lloguer d’habitacions, en el qual un propietari lloga habitacions individualment a diferents persones.

Per això, resulta necessari que quan un llogater signa un contracte de lloguer d’habitatge, sigui coneixedor dels seus drets, obligacions i terminis establerts en la Llei de Lloguers Urbans. A més, és primordial saber que els significats de fiança i dipòsit tenen les seves diferències.

Quines són les diferències entre fiança i dipòsit?

Resulta comú que el llogater i l’arrendatari tinguin dubtes davant el procés de llogar un habitatge. I una d’aquestes preguntes que sorgeixen és si hi ha diferència entre fiança i dipòsit. Per això, aquí t’expliquem que es tracta cadascun.

La fiança

A l’enregistrar la signatura de l’contracte que regula els termes de l’lloguer, el llogater té l’obligació de realitzar el pagament de l’dipòsit legal. Segons la legislació, la suma correspon a l’equivalent d’un mes de lloguer, que haurà de ser pagat a l’amo de l’immoble.
A l’efectuar el pagament per part de l’inquilí, l’arrendador pot efectuar aquest dipòsit legal davant l’organisme competent. A l’acabar la relació d’arrendament, el llogater pot recuperar el seu dipòsit legal. Per a això, l’arrendador disposa de 30 dies a partir de el tancament per fer el dipòsit a l’inquilí i gestionar davant la institució la devolució de l’dipòsit legal.

Dipòsit

D’acord amb la Llei de Lloguers Urbans, el propietari d’un apartament pot demanar un dipòsit, com a garantia addicional per als seus inquilins. Això serveix per a cobrir algun inconvenient per impagament o problemes en l’immoble.

El dipòsit es diferencia de la fiança perquè la quantitat que ha de pagar el llogater és acordada entre les dues parts, no es tracta d’una tarifa mensual i ha de quedar recollida en una clàusula de el contracte. Així mateix, el dipòsit no ha de ser pagat davant l’entitat competent, sinó directament al propietari.

A l’acabar la relació d’arrendament, la suma de l’dipòsit ha de ser retornat a l’inquilí, sempre que no hi hagi danys a la propietat o faltes per impagament.